Carta al meu amor platònic

--> 

No t'he oblidat. El teu record m'ha proveït d'una mussa de la qual no puc prescindir. Al principi vaig intentar soterrar-te, esborrar-te, apartar de la meva vida qualsevol rastre que em portés a tu. El temps em va donar una mica de treva, però sense saber com, entre les deixalles de l'adéu, una petita porció va arrelar ven endins a la terra, la terra que només és meva però que ara també és una mica teva, perquè va créixer una planta estranya que dóna fruits però que no puc tastar perquè quan me'ls enduc a la boca desapareixen, però que són d'una bellesa esbalaïdora i d'una olor que ja mai més m'he pogut treure de sobre, ven endins, més enllà de la pell i els ossos, més enllà del meu propi cos, on només hi estic jo.
Ets el meu amor, literalment, literàriament. He escrit pensant en tu i he fet poemes, cançons, contes, he fet de tu un personatge que parla d'amor i desamor, d'amistat i de rivalitat, d'odi, d'oblit, dolor... m'ha permès parlar de tots aquells sentiments que ningú vol acceptar, d'aquell quelcom que fereix i alhora cura, que treu i dona, que és tot i no res.
Avui et puc donar les gràcies pel teu desaire, per la teva fugida del meu món, et puc agrair tot el dolor que m'has fet sentir i tot l'amor que ha crescut a dins meu i que mai ningú podrà esvair.
No tinc cap intenció, ni espero res de tu, només tinc la pulsió que em fa escriure't aquestes paraules; ja que tu m'has donat tantes paraules volia tornar-te una mica del que m'has fet créixer. Sé que ja no ets la persona que vaig conèixer, ni tan sols jo mateixa, però sempre seràs perfecte, perquè la teva imperfecció és l'ideal que m'alimenta la imaginació, perquè la teva ombra don forma a les meves paraules. Ara sí que puc dir que per mi no canviaràs mai, sempre estaràs impertorbable a les profunditats de la meva ment creadora, seràs sempre la meva mussa d'amor, l'únic amor verdader, l'únic amor al qual no vull renunciar mai, el meu amor platònic.